El Ple d'en Cisquet

Un maqui olotí

Ple de maig intens. Amb moltes mocions i fins i tot una declaració unànime de rebuig a la sentència de “la Manada”: com a societat, tenim un greu problema i ens hi hem de posar tots des de la mateixa base del sistema i fins a l’últim graó; des dels pares i els educadors de totes les etapes fins a la política i l’ordenament judicial. No pot ser que tolerem actituds com aquesta i, per descomptat, sentències més o menys exculpatòries. Tenim molt de camí per recórrer i ens hi hem de posar ara mateix.
Dels molts temes que s’hi van tractar, començaré per la moció d’ERC per identificar i potenciar els “comerços històrics o singulars” d’Olot. És clar que pel camí se n’han perdut molts i que s’hi havia d’haver fet alguna cosa, però com diu aquell “val més tard que mai”. Les ciutats se’ns van despersonalitzant, amb franquícies i superfícies comercials que ocupen l’espai del comerç tradicional, cosa que només contribueix a perdre singularitat, a fer que tots els centres urbans siguin iguals, a perdre interès. Hem de preservar allò que ens fa diferents: en aquest món globalitzat que ens ha tocat de viure, la diferència és rellevant.
De la resta del Ple, en vull destacar el començament, l’informe del Síndic que, a banda d’analitzar les demandes dels ciutadans d’Olot, li va permetre comentar la situació poc democràtica derivada dels fets de l’1 d’octubre. En Rafel Ribó va ser prou explícit posant de relleu les actuacions fora mida de la policia i de la justícia espanyoles i va insinuar allò que tots pensem: alguna veu europea de relleu es va posar en contacte amb les autoritats espanyoles a partir del migdia de la jornada del Referèndum i va fer que parés la carnisseria que estaven provocant les forces policials.
Per acabar, em vull referir a la moció presentada per l’Associació d’espresos polítics del franquisme per recuperar la memòria d’en “Cisquet”, Francesc Serrat Pujolar, maqui olotí afusellat al Camp de la Bota, fill de l’últim alcalde republicà d’Olot, Joan Serrat. És imprescindible, recuperar la memòria històrica i recordar aquells lluitadors per les llibertats republicanes que va voler silenciar la Dictadura. Tot el que puguem serà poca cosa per revertir tants i tants anys de silenci imposat, del qual encara no n’hem sabut sortir i potser no en sabrem sortir mai del tot.