Un nou acord per la llengua

Transcric l'article que m'han publicat els companys del Col·lectiu d'Ensenyants de la Garrotxa en el número de juny de la revista Traç

Un acord social per la llengua
Pot ser una anècdota irrellevant i jocosa (de fet, va de futbol...), però em sembla significativa per situar l’estat de la qüestió. L’anècdota té l’aparença d’acudit, però és real: som en una roda de premsa d’un futbolista de primera divisió que fa més de tres anys que viu en terres del domini lingüístic català, és un brasiler poliglota (en aquest cas, l’equip en què juga és irrellevant: malauradament, això pot passar arreu); el seu equip acaba d’empatar el partit amb un gol en el temps de descompte:
Periodista: Gol “in extremis”.
Futbolista (brasiler): No entiendo el catalán.
 
Evidentment, el periodista se sorprèn que no entengui l’expressió llatina i la hi tradueix, però no se sorprèn que, després de tres anys al país, el jugador no tingui ni idea de català; ja no és que no entengui el català, és que no sap ni com sona..., i ningú no se sorprèn.
El model d’escola catalana, la immersió lingüística, sembla que ha estat exitós. Segurament tot es pot millorar, però al final de l’escolarització obligatòria l’alumnat té un domini suficient del català, el castellà i l’anglès (i també de l’occità a l’Aran). De fet, els últims estudis indiquen que, a diferència de les sensacions negatives que solem tenir, el nostre alumnat acaba l’etapa d’ESO amb un coneixement de l’anglès superior a la mitjana europea.
És clar que la situació no és idíl·lica i que s’hi hauria d’apostar molt més. Per posar un exemple, penso que el coneixement de l’anglès no millorarà del tot fins que no s’hi dediquin 4 hores setmanals amb un màxim de 15 alumnes des del primer curs de Primària i que s’utilitzi com a llengua vehicular en qualsevol moment puntual del currículum de Secundària. En tot cas, però, no estem tan malament com pensàvem.
Però tornem a l’anècdota del futbolista: la normalitat del desconeixement de la llengua torna a aparèixer en el nostre entorn. L’escola catalana ha ajudat molt en la normalització del seu ús en el sistema educatiu, però la realitat social dels últims anys és ben diferent de la que teníem fa uns anys. La forta atracció de Barcelona (i per extensió de la resta del país), en aquest món globalitzat del segle XXI, ha comportat que arribin a Catalunya centenars de milers de persones, cadascú amb la seva llengua, de països rics i de països pobres. El castellà i l’anglès són eines imprescindibles per comunicar-se amb el món i amb aquesta nova realitat, però no podem oblidar que allò que ens atorga personalitat és la llengua pròpia del país.
En temps pretèrits, teníem clar que el català era un signe d’identitat nacional i precisament per això en molts moments de la història va ser prohibit o perseguit. Òmnium Cultural, per exemple, va néixer per defensar la llengua en els temps foscos del franquisme; la immersió lingüística va ser impulsada des de les zones amb més immigració perquè la llengua no suposés obstacle per a la cohesió social, perquè continuéssim sent un sol poble; als anys 80, tot el país tenia clar que calia reparar el mal que les prohibicions franquistes havien fet en la llengua i s’hi van dedicar múltiples esforços: a la premsa, als teatres, a les administracions, al carrer...
Tot i així, aquesta recuperació no va ser del tot reeixida: no cal insistir en els casos més flagrants en els camps de la justícia, del cinema o de l’etiquetatge, perquè avui els problemes es multipliquen i l’obsessió per arraconar la llengua del país creix. Ara ja no ens sorprèn que el nostre Parlament no parli català, que la retolació dels establiments públics no sigui en català, que hi hagi grups polítics que defensin la supressió de l’escola catalana o, tornant a l’anècdota inicial, que un futbolista brasiler poliglota no tingui ni idea de què és el català després de tres anys vivint a casa nostra.
Podem estar orgullosos de ser un país amb tres llengües oficials i que, a més, els nostres joves coneguin a bastament l’anglès per comunicar-se amb el món, però no podem recular en la idea que la llengua pròpia (el català, i l’occità a l’Aran) sigui la llengua que dona cohesió a la societat, que és allò que ens identifica, que cal preservar i difondre, i que entre tots plegats hauríem d’arribar a l’acord social que és imprescindible que tot aquell que vulgui viure en aquest país arribi a conèixer. Per coherència i per cohesió.
És clar que no és una qüestió d’imposició, és clar que ningú no ha de perdre els seus drets, és clar que ens equivocaríem si renunciéssim a la gran diversitat lingüística que hi ha al nostre país, és clar que hem de preservar l’ensenyament i l’ús del castellà i de l’anglès, però no ens podem permetre una situació en què la llengua pròpia sigui una llengua arraconada, minoritària, prescindible... Si és així, arribarem a contemplar com acaba desapareixent, per innecessària.
I, per això, com deia en el títol, ens cal tornar a un nou acord social en defensa del coneixement i l’ús de la llengua, com a llengua pròpia i prioritària del país.